Perxertpassadespert

No sigueu dolents i no busqueu referéncies a tamanys en aquest article. Si més no en el concepte que el títol acostuma a estar basat. Si contaré, malgrat tot, una anécdota esdevinguda ahir, dia de les eleccions al parlament europeu.

Un dels múltiples serveis que vaig haver de realitzar amb l’autocar va ser portar votants d’uns petits barris agregats a Tàrrega -capital de l’Urgell-, perquè poguessin realitzar l’acte de responsabilitat ciutadana al qual estaven convocats. L’empresa em va enviar amb un “monstre” de 14 metres de llarg, amb capacitat per 57 places.

La costellada a Santa Maria va ser més important que les eleccions

A la pedania d’Altet vaig trobar quatre persones, que amples tant com volien van muntar tot cofoies. A Santa Maria de Montmagastre no va pujar ningú. Eren les dues de la tarde i preparaven una costellada per tot el poble, -no més de 60 persones-. Vés qui deixa costelles de xai i botifarra per anar a votar!!

Però l’anècdota s’esdevinguè a La Figuerosa. Vaig aparcar a l’entrada del poble, -son nuclis petits on el risc d’entrar i haver de sortir marxa enrera és notori-, i a peu em vaig endinsar fins a dintre a la recerca d’un bar o un grup de gent que em donessin raó. No vaig trobar ningú. Semblava un indret fantasmagòric i desproveït de tota referència humana.

Cinc minuts després de l’hora pactada vaig optar per tornar-me’n a l’estació de Tàrrega. Només aturar-me em va sonar el mòbil. El cap de policia  em

A la Figuerosa van tenir clar que no calia un autocar tant gran

preguntava si havia anat a La Figuerosa. Li vaig asssegurar que sí i que ningú s’havia interessat per venir a votar a Tàrrega. Sense posar en dubte la meva versió em va dir que em tornaria a trucar.

Així fou. Cinc minuts després em comentava que els veïns de la Figuerosa, parapetats dintre de casa fugint de la calor, havien vist l’autocar aparcat a l’entrada del poble. Però que com només eren tres els que volien anar a votar van creure que no era per a ells, que devia ser un grup que anava d’excursió, i que ells com a molt esperaven un taxi o un cotxe petit.

I es que la llògica, contundent i implacable d’uns jubilats d’un poblet que ni tant sols té Ajuntament propi, no va ser la mateixa de l’empresa que va malgastar gasoil, jornal i temps apuntant-se una nova fotuda de pota. Una més.

Logotipo de mi empresa

No, no hablo de las cinco de la tarde en sentido técnico, sinó del tiempo que tuve que dedicar ayer al trabajo. Sí, ayer domingo. 17 horas que consigueron que llegara derrengado y que calentarme la cena y hacer todo el ritual previo a acostarme, fuese algo mecánico y poco ilusionante.

En nuestro trabajo no podemos vivir del sueldo base. Por ello hemos de aceptar hacer horas extras y es normal. La indiosincrasia de la labor lo conlleva. Años atrás cuando tenía que hacer servicios de índole internacional, a veces eran días enteros compartiendo viaje con algún compañero e incluso semanas completas fuera de casa. Tenía razón de ser y por ello lo aceptaba sin rechistar.

Hace dos años fuimos absorbidos por una multinacional -rayando el monopolio como puede verse en el mapa adjunto- que tuvo claro que lo primero era abaratar costes. Y la mejor manera de hacerlo era -según ellos-,

Mapa de las líneas que cubre ALSA

conseguir que los trabajadores de cierta veteranía y que a base de años de servicio hemos ganado un status y unos derechos, nos amargáramos con los cambios y pusiésemos tierra de por medio, para así, contratando gente con otras condiciones no tuvieran que pagar antigüedades y otros conceptos que por derecho nos pertenecen.

17 horas dentro del bus. A veces el descanso entre jornadas es sólo de 9 horas

En el siglo XXI hemos de dedicar -no siempre por suerte- 17 horas de trabajo a una jornada absurda, para hacer 500 kilómetros escasos. No tenemos un cuadrante  de servicios. (Mañana aun no sé que he de hacer), no hay tiempo para dedicar a la familia, no puedes programarte el fin de semana, no sabes cuando podrás ir a comer con tal o cual, ni cuando será posible realizar un trámite. Los días de trabajo són, en sus 24 horas, a disposición de la empresa.

Todo ello con servicios nuevos incompetentes, con horarios inútiles, con problemas que hacen enfrentar a usuarios y conductores, con falta de atención al cliente, viviendo en cuanto al rendimiento empresarial de las subvenciones públicas. Con falta de limpieza en los autocares y sin mantenimiento correcto de los mismos…. Un desastre.

Y con un Comité de Empresa inane, más procupado por ganar dinero por sus problemas personales, que de las reivindicaciones de los trabajadores.

Dice la empresa que el que no quiera hacer horas, que no hay problema, se le pone a la jornada convencional y punto. No, no es eso. Nadie se niega a trabajar, lo que no se puede aguantar son los meses en los que se superan

La estación del Norte de Barcelona, punto de partida

las 300 horas de servicio, sólamente por falta de planificación y de ganas de que las cosas funcionen como es debido. Yo tengo una familia y unos amigos tolerantes que comprenden mi situación, en otros casos no ha sido así, con lo cual las desavenencias y las separaciones están a la orden del día.

Desde el punto de vista de la legalidad vigente en temas de conducción obligan a un descanso semanal de 45 horas mínimas, casi nunca se cumple. El estatuto de los trabajadores habla de jornadas de máximo 12 horas de trabajo y condiciones concretas si se supera ese techo. Tampoco.

Y cuando les planteas el problema te dicen que eres un vago… y que no quieres trabajar… Después de 17 horas de dar el callo. Como diría Trillo… Manda huevos.

La sirena, símbolo de la insurrección de Varsovia a la Alemania nazi

A las dos de la tarde del sábado aterrizamos en el aeropuerto Chopin de la capital de Polonia. Un vuelo excelente con aterrizaje en mojado: Varsovia nos saludaba con lluvia. Sin embargo, como premonición de unos días inolvidables el sol hizo su aparición. Temperatura primaveral y cuatro días por delante para descubrir la ciudad.

(más…)

Desde el hall del hotel Metropol de la ciudad de Varsovia, os mando a todos un saludo muy cordial. El tiempo es muy bueno y el descubrimiento de la ciudad resulta enormemente interesante. Una vez de vuelta publicare la correspondiente cronica con fotos y comentarios. Disculpad las faltas de ortografia, pero los teclados polacos no permiten segun que licencias, por ejemplo acentos. Un saludo enorme y hasta pronto.

Viella, capital de la Vall, amb el riu Garona

A cavall d’Aragó, Catalunya i França, hi ha una extensió de terreny envoltada de muntanyes: La Vall d’Aran. Al títol he volgut respectar la denominació originària, usant l’article eth (el en masculí) o era (la en femení). Que és com es denomina en aranès.

L’aranès sona a llengua antiga, prenyada de barrejes dels diferents pobles que de bell antuvi van conquerir aquelles terres, sona a força, a gent feta a les neus i als freds que banyen bona part de l’any aquelles contrades.

(más…)

El germà Roger i Joan Pau II en visita d'aquest a Taizé

Fa uns dies parlant d’un tema d’Esglèsia, vaig citar la Comunitat de Taizé. Va ser fundada pel suís Roger Schutz, (conegut com a germà Roger), quan fugint en bicicleta del seu país, en plena segona guerra mundial,  arribà a les contrades de la regió Saône-Loire prop de la Borgonya francesa, on es troba aquest petit poble de poc més de menys de 100 habitants, -en aquells moments-, i fundà una comunitat monàstica a la qual es va anar afegint gent, en especial persones que s’escapolien de la guerra, en aquell moment molt viva a França.

(más…)

Pare Hilari Raguer, monjo benedictí de Monserrat

He llegit aquests darrers dies amb molt de gust el llibre MECANOSCRIT SOBRE ELS MONJOS DE MONTSERRAT, escrit pel pare Hilari Raguer, (Madrid 1928), on detalla de manera planera i força interessants part de la història, però sobre tot les vivències quotidianes dels monjos a la abadia.

He tingut la sort de poder dormir durant la meva vida tres vegades a les cel.les o a altres estàncies del santuari. En especial en els meus temps d’estudiant de teologia a la recerca de qui sap què.  Sempre amb el servei encisador dels monjos que des del silenci i la discreció procuren que els pelegrins tinguin una estada el més agradable possible.

(más…)

No serà el cas d’aquest cap de setmana que tantes ganes  tinc que arribi… Ja hi és, ja està aquí!! I sense ànims d’ensenyar res  a la gent del terreny, sí m’agradaria explicar el què faig alguns diumenges a Xert, en especial quan tenim convidats amb ganes de voltar.

Morella, amb la mirada envers el mar

Cal llevar-se una mica aviat, i tot i que no cal caminar massa -quasi es fa tot en cotxe- , es bo sortir esmorzat cap allà les 9 del matí. S’arriba a Morella i es fa  un passeig pel poble, pot aprofitar-se per comprar uns flaons i una botelleta de licor d’herbes… fet a Herbés. Normalment trec el cap per la farmàcia i saludo a Gustavo  (si és que està), allà amb la seua bata blanca impecable.

Després tornem enrera i agafem la carretera que volta per Forcall i La Mata. (Lo tio Gall deia que a La Mata el que no és gat, es gata, i el que no arrapa). Es deixa la carretera de Tronchón a la dreta i  Todolella a l’esquerra. A Àlex li va emocionar el primer dia que vàrem anar llegir ARAGON. Provincia de Teruel.

S’arriba a Mirambel. És un poble preciòs, tot i que en algunes zones sembla un pèl deixat. Es respira un silenci quasi sepulcral, només adobat amb els

Mirambel, terra d'història i tradició

cants d’alguns pardals que refilen  satisfets. (La darrera vegada hi havien uns motoristes que per sort van marxar aviat). Rara volta trobes algú pels seus néts i empedrats carrers. És un poble per passejar, per fruïr-ne, sense grans monuments ni pretensions, -si de cas el convent de les monges agustines-, però amb molta presència.

Vaig conéixer una deliciosa anècdota de quan la reina Sofia va visitar el poble l’any 1980 amb motiu del seu nomenament com a conjunt històric-artístic. Sembla que a la dona li van entrar aquelles necessitats que ens igualen als pobres i humils amb reis i papes. Ella va demanar per l’excusat i la van acompanyar a una porta: Darrera hi havia una quadra. El que no s’ha sabut mai és si la noble i majestàtica senyora va deixar senyal en aquell històric corral.

La carrasca de Culla, impressionant!!

Una vegada prenyats de la pau que emana de l’indret tornem les nostres passes cap al poble fins a la cruïlla de Catí. Allà direcció Benassal, per trencar a l’esquerra i emprendre la sinuosa carretera que ens ha de portar a Culla, d’allà novament a mà esquerra fins arribar a la famosa i imponent carrasca, situada al Mas de Bassa, declarada arbre monumental del País Valencià.

Desprès d’un passeig i les fotos de rigor cal recular per tornar cap a Xert. En passar Benassal telefonem a la Oti… -“En mitja hora estem al poble” I la seua resposta és sempre la mateixa: -”Doncs vaig tirant l’arròs”

La paella i la migdiada ens reponen les forces, i ens prepara per quan en caure la tarde i el sol s’amagui darrera el Regall, seguir viatge cap a Barcelona amb la dualitat de sentiments, d’una banda el cor content pel cap de setmana que hem passat, d’altra l’esfereïdor dilluns que implacablement ja va ensenyant les seues urpes.

Me hace ilusión hoy explicar la experiencia que supuso para Álex y para mi conocer Berlín.

Habían sido muchas las veces que camino de Polonia, cuando cubría la ruta entre Madrid y Varsovia conduciendo el autocar, bordeé Berlín y Dresden, incluso en alguna ocasión las inclemencias metereológicas me habían obligado a atravesar de madrugada ambas ciudades de la antigua Alemania Oriental, sin embargo, nunca tuve la ocasión de pararme y conocer el territorio que a pesar de su imagen fantasmagórica, -nieve, niebla, frío…- se me antojaba curiosamente interesante.

Esta vez pude hacerlo, -en compañia de Àlex-,  al margen de las veces en que pasar la frontera entre ambas Alemanias y Polonia, era someterse a controles rigurosos de documentación y equipaje, aunque a menudo, una botella de brandy o de anís del barato no sólo te abría la barrera de la aduana, sino que casi te ofrecía una entrevista con el primer Ministro.

(más…)

Desde hace un par de años, Álex y yo hemos tenido la suerte de  poder escaparnos cuatro días a visitar alguna ciudad europea. En estos temas tenemos un criterio parecido: No somos de grandes cruceros ni largos circuitos, preferimos escoger una ciudad, comprar una guía e ir por libre. Hace dos años estuvimos en Roma, el año pasado en Berlín y éste tenemos el proyecto, -luego veremos si los imponderables nos lo permiten-, de visitar Varsovia.

(más…)