
Orquestra Arco Iris, una de les que més va animar el ball
S’han acabat les festes, i no continuaré amb el refrany perquè els que s’han quedat al poble no tenen culpa de res, si de cas natros, els que venim de fora, que envaim impunement tots els espais del poble. Com deia un amic de la colla: Demà podrem aparcar.
Han estat unes festes barreja d’entreteniment i descans, de retrobament amb vells amics, gent que probablement no tornaré a veure fins que les campanes de la vespra tornon a anunciar les festes de 2011, i qui sap si les obligacions laborals -cada dia més esclaves i alhora més mal pagades-, em permetran gaudir de Xert. Si no pot ser el meu cor sí hi serà.
El recital de poesia va tenir una assistència d’unes 90 persones, i crec que no va desmerèixer cap dels actes programats. Vull felicitar i agraïr a

L'únic bou embolat que va haver no va ser precisament un èxit
Albert, Rocio, Esther i José Vicente el seu treball, que en dies d’agendes apretades encara té més valor. També la tasca de Vicent i Josep pels arranjaments al guió -alguns de darrera hora-, i pel treball acadèmic realitzat. Sense ells no haguès estat possible.
Com a subhastador vaig tenir la sensació que enguany va costar molt vendre els pastissos a l’oferta, i encara més quan dies desprès vaig vore-la pel canal 56 -per cert que van obviar una entrevista que em van fer a peu de la plaça vella, suponc que per falta d’espai-. D’ací animo a superar la crisi cavalcant, i a reflexionar sobre la necessitat de continuar amb el projecte del Patronat. Seria una pena aturar-nos ara que hi ha hagut una forta embranzida després de vint-i-cinc anys de camí.

La xaranga la vespra dels xòfers, en la nit que el jovent no es gita, i alguna pares sacrificats tampoc
Les festes tenen la capacitat de donar un espai a tothom: Bous per als toreros, ball per als dansaires (alguns amb aprenentatge als balls de saló), misses per als creients, cultura, esport, música… Per als TERREMOTOS sembla que el tema culinari és el que priva, i així gràcies a Hèctor, Paco i altres col.laboradors/es vàrem guadir des de una fideuà marinera, fins a un bon guisat d’orella, morro, careta i cigrons.
Així ja farts però amb un darrer esforç, ens ajuntarem al Clot del Simó per la minjà final, aprofitant que els pares, els fills dels quals havien pres la comunió enguany convidaven a dinar… Amb un punt de nostàlgia i de pena per ser el darrer dia, però conscients que el treball quaotidià és la nostra realitat, i amb l’esperança de retrobar-nos l’any proper si a Déu plau, vàrem arribar a una conclusió en present, per no voler dir-ho en passat:
Està eixint tot… prou bé!!
(Fotos Pili Bel Ferreres)







Seguramente ser homosexual en algún país, donde todo duerme en los sueños del pasado, es como no poder respirar, dónde cualquier sonrisa muere en los labios de quien tiene la razón, y cualquier sentimiento se diluye en la penosa necesidad de sobrevivir.