Perxertpassadespert

Todo cuanto le rodea ha sido valorado, incluso su trasero.

Leo con profunda estupefacción, aunque a estas alturas no sé porqué me extraño, que en una subasta del pasado sábado alguien adquirió un inodoro que perteneció al fallecido beatle John Lennon, por la nada despreciable cifra de 9.500 libras esterlinas, unos 11.600 euros al cambio, o casi 2 millones de las antiguas pesetas para los que como yo seguimos anclados en la calculadora.

La verdad es que será una adquisición excéntrica y críticable en los tiempos que corren, pero no sé porqué intuyo que el precio (o el valor mejor dicho), aumentará desmesuradamente y en pocos días con el dinero de una hipotética reventa se podrá alicatar un edificio entero. La vida es así. Cuando la crisis galopante afecta a las clases medias de todo el mundo, por no citar la pobreza insolventable de paises que parecen aparcados para siempre, alguien deja un sueldo anual medio de un españolito mileurista en un cagadero -ustedes dispensen-,  que probablemente nunca más se destinará a su uso habitual, si es que alguna vez se dedicó a ello.

Y si para hacerme callar el propietario de tan pudiente enser, optara por darle una ubicación lógica en su hogar, y hacer sus necesidades escatológicas en él, espero que con lo pagado, y habiendo pertenecido a tan ilustres posaderas, haga bueno aquella frase tan sobada y tan leída en las puertas de los WC de bares y pubs venidos a menos, escritas en rotulador con letra trémula y a menudo obviando la horizontalidad propia de quien escribe incómodamente: “Caga a gusto, caga contento… pero caga dentro”.

Marià Aguiló, uns dels autors escollits per al recital

El proper dia 20 d’Agost, divendres, a les 22 hores, al local de la joventut de Xert, tinc el gust de presentar una tria de poesies d’autors de parla catalana. El recital tindrà una introducció a càrrec de Josep Meseguer-Carbó que farà una aproximació a cada un dels autors, seguidament he intentat aproximar poema  a poema a experiències i reflexions al voltant de Xert, finalment, alguns actors de La Xertolina de Comics dirigits magistralment per Vicent Sanç Segura faran la lectura teatralitzada dels textos.

Sense grans pretensions, espero que sigui una estona agradable per tots aquells que vulgueu venir, deixant ja per entès que sou tots convidats.

Creo que esta vez, todos los que montaron la fiesta que el pasado sábado disfrutamos en Xert, han conseguido agotar mi capacidad de escribir adjetivos. Desde las ocho de la tarde en que los cabritos y la pata de ternera empezaron a voltear al calor del fuego, fueron muchas las emociones y la posibilidad de compartir con los amigos (los viejos y los nuevos), unas horas que desde luego tardaremos mucho en olvidar.

El blanco predominaba al caer la noche en las vestimentas de todos, mientras empezaba suavemente la música propia de los terrenos ibicencos que nos predisponía a cenar. Después del abundante y variado ágape, (además de la carne hubo arroz caldoso con bogavante, preparado insuperablemente por Héctor, ensaladas variadas, brochetas de fruta y sandía fresca, todo ello bien regado, por supuesto), la pista de baile se fue llenando a la luz de las antorchas, mientras el Dj. atacaba temas propios de nuestra edad, en una rara mezcla de fiesta y nostalgia.

Finalmente las draggs hiceron acto de presencia siendo el acto más sorprendente y que más estragos hicieron en nuestros ya de por sí castigados cuerpos. No faltó de nada y desde aquí quiero felicitar a todos los que trabajaron varios días para que todo fuera un éxito, y a Noelia por las fotos que me ha facilitado.

Los Terremotos avisamos: ¡¡Volveremos!!

Y Rubalcaba, que Dios sabe si es apellido de una nobleza venida a menos de Valladolid, o son ciertas las raíces cántabras que le dan blasón. En cualquier caso, don Alfredo, ministro del Interior, valorado como el más mejor miembro del gabinete, reconozco desde esta humilde tribuna, que ha sido, (y es)  una de las personas que más tengo en cuenta en su quehacer diario.

El mejor Ministro del gobierno... según el CIS

Porque desde su doctorado en Ciencias Químicas llegó su excelencia al Ministerio de Educación, cosa que por supuesto no es ningún disparate, luego un cargo en Presidencia, todo ello bajo la batuta del sevillano de…por consiguiente. Creció en la maldita sombra de un PP, aunque más que crecer, seguramente consagró sus tiempos a la futura orquesta de Zapatero. Y tan bien sonó la partitura, que desde el Comité Federal, en 2004, le auparon a la Secretaría de Comunicación y llegó a sustituir al pelotero Alonso, como arma letal contra los terroristas.

Y ole don Alfredo, ole… y ole, que en los tiempos que corren ser el ministro más valorado, querido y admirado por los españoles, tiene un mérito superior en grado máximo, parangonable al éxito cosechado por Casillas y don Vicente el charro. Y oiga, que aunque en España se siga viviendo del fútbol, todo el mundo respeta su pestañeo incontenible, su barba lacia y segura, y sobretodo, su tonsura jesuítica, trabajada hasta la perfección, que hace de nosotros los del Barça, tener por usted una profunda e indisimulable admiración, a pesar de su merenguismo diplomático.

Siga, don Alfredo, dando caña y metiendo en el talego, -usted dispense-, a los criminales que matan y no se arrepienten, a los que tienen muchas cuestiones pendientes con la justicia, a los que no entienden de diálogo (tan suyo), ni de urnas, a los que creen que con la violencia todo se arregla… Pero intente definir. No sea que en las montañas célticas, haya quien desde la vejez y la chapela, o desde la más incipiente juventud, haya preguntado si se puede ser vasco, y sólo vasco, y se haya visto rebozado, en una harina, de otro costal.

Atentamente,

La capital de Kosovo

17 de Febrer de 2008, el Parlament de Pristina, declara unilateralment, la independéncia del país. Els dos milions llargs d’habitants, surten al carrer, empel.lits per la victòria d’un objectiu cercat des de sempre, i mai assolit. Un terriitori que havia estat indistintament ocupat pels invasors que havien anat passant: Des de la Gran Albania, axionada per la Itàlia feixista de Mussolini, separada pel sud i donada com a moneda de canvi al regne de Bulgària, fins ser lliurada a l’Alemània nasi l’any 1943.

Paradoxalment, una vegada enclaustrada geográfica i culturalment a la Iugoslavia de Tito, gaudí d’una certa autonomia, poc respetable culturalment, però amb una administració que no depenia dels manaments de Belgrad. La guerra dels Balcans va fer de Kosovo l’oblid total. Van arribar tard a les armes i fora de lloc, perqué Sèrbia és al territori el mateix que Israel: El que es mogui de la foto, no surt.

La imatge de la bandera de Kosovo independent, i oberta a Europa

El tribunal de La Haia, (que és con el vist-i-iplau de la ONU), ha beneit, encara que sigui per la via negativa de no trobar-hi cap mal a la proclamació d’indepèndencia de Kosovo. Els serbis van perpetrar una auténtica escabetxina i barbárie, amb neteja ètnica inclosa, com vàren fer amb Bòsnia. Els Estats Units mai són benvinguts, però aquesta vegada es van posar de part dels pobres.

Una vegada proclamada la Indepèndencia, (semblant a la de Eritrea o Timor Oriental), alguns països no la val voler reconèixer:

Rússia, per raons obvies una vegada dissolt el tanc soviètic, Moldàvia, perquè encara esclavitza Transnistria, com a territori de parlar i cultures oposades, Georgia, que encara retè baix el seu forcall Osetia del Sud i Abjasia, amb la seva capital Sujumi, que sempre han estat terres lliures abans del martell rus, Xipre, Iran, Azerbaian…

I Espanya, es clar, no fóra cas que reconèixer la història de Kosovo, donès a entendre que tothom campi qui pugui. La evidència del món, no pot ser… Que els bascos apreten i els catalans estan rebotats. No, Kosovo  és de Sèrbia, i Catalunya d’Espanya… i Espanya… musulmana?

Entre Anatolia y Tracia, se extiende al final de los Balcanes un país de historia milenaria, que ha vivido y sufrido por el hecho de ser encrucijada de generaciones. Queriendo ser europea, aunque con trazas de Asia, buscando la ortodoxia de la cristiandad, aunque no abandonando jamás su identidad musulmana, y convertida quiera o no, en cola de rape, más que en cabeza de sardina (más pobre en paises de ricos que rica en paises de pobres), ha ido haciendo de su capa un sayo, y superando conflictos y avatares, que la han llevado  una democracia difícil, pero trabajada.

En la actualidad, Turquía es país de contrastes, abierto a los turistas y a la vez receloso con costumbres y tradiciones. Sus vaivenes (algunos históricos), han condicionado su integración en la vieja Europa, porqué no es lo mismo Ankara que Estambul, (donde muere el Mediterráneo de Serrat, nacido desde Algeciras), ni ser un tesoro bucólico, que mamar la realidad cotidiana del euro.

Sin embargo, paradójicamente, es país integrador de gente importante del deporte. Del deporte español, y más concretamente del fútbol. Rijkaard, valedor de la autogestión en el Barça, ha entrenado al Galatasaray, con su calma y su sueño. Güiza, eterna promesa del fútbol español, fue tema de los sálvames y decs respaldado por su santa y gadinata madre (de Jerez, eso sí), y machacado hasta el despiece por la otrora representante Nuria Bermúdez.

Ahora, Guti ha optado por seguir los pasos de ambos. Exportará el pim pam pim pam y hasta olvidará que Del Bosque sentó cátedra en el oriente Europeo. O no, quien sabe sí, condicionado por las características disciplinadas del país de acogida, sembrará sus mejores pases en el Beskitas, y las diez de la noche acompañará a los teletubbies turcos, sabiendo que dos millones y medio de euros anuales que entrarán religiosamente en su bolsillo, suponen mucha responsabilidad.

No creo que se corte ni un pelo, y menos con semejantes precedentes, ( y otros que he obviado). Aquí hemos perdido la gran parodia de Guti en Crackovia, al extremo Este de Europa hay fiesta a la turca, y pronto, en el distrito de Estambul que baña el Bósforo, el pim pam pim pam, será canto bizantino, con el que rezarán todos los feligreses.

1.100.000 persones segons els comptes més pessimistes, (perquè les 56.000 del diari EL MUNDO són del terreny de la ignorància i de la dreta caducada del porno Pedro J.), van sortir sota un sol infernal el passat dissabte dia 10, a manifestar-se en contra de la sentència del Tribunal Constitucional envers l’Estatut de Catalunya.

La manifestació de les "56.000 persones". Si no fos pel drama semblaria un acudit

Va ser una barreja de sorpresa i emoció. Primer perquè hi havia gent d’arreu del país, fins i tot de València i Perpinyà, de totes les edats, -des de mainada en cotxet fins senyors i senyores d’avançada edat. Donava la sensació que no era gent que haguès anat a manifestar-se perquè sí, més bé flotava a l’ambient un inconformisme mescla de frustració i incredulitat. No semblava gent avesada a aquestes mogudes, sinó homes i dónes que entenien que havia arribat l’hora de dir prou, i ser conseqüent amb aquesta paraula.

Em va sobtar els molts crits per la Independència, la gran quantitat d’estel.lades al vent, i les pancartes, -algunes ingenioses-. No ho esperava. Però potser, el poble català que majoritàriament volia una convivència amb Espanya, des del respecte i la cooperació, a la recerca d’un auto-govern basat en l’autonomisme o el federalisme, s’ha donat compte que el problema no és a casa sino més enllà. Espanya no acceptarà mai, en algunes qüestions, que Catalunya sigui o estigui al mateix nivell. I és clar, molts que optaven per la reforma, davant la negativa, prefereixen la ruptura. Perquè el desenvolupament d’un sentiment no te aturador, encara que hi hagi insults i paraules malsonants envers nosaltres, de vegades a nivell individual, que lluny d’acollonir-nos ens dóna la raó si hi posem unitat i seny. No aniria malament que d’una vegada per totes així fóra.

Quan a Espanya hom s’omple la boca de la paraula Constitució, -hi ha una màxima jurídica que diu que l’esperit de la llei està en la seva flexibilitat i en la interpretació àmplia del seu contingut-, jo vull recordar que la restitució dels drets catalans personificada en el retorn de l’exili del President Tarradelles fou previ a la Constitució del 6 de Desembre de 1978, refrendada pel poble espanyol a les urnes. Què haguès passat aleshores si qualsevol tribunal haguès llençat per terra la voluntat d’un país? Doncs que encara estariem sota els hereus del franquisme, -que n’hi havia i encara en queden-. El silogisme no esdevindrà perfecte, però el sentiment aquí és el mateix.

Doncs això, jo que vull la Independència del meu país, però no a qualsevol preu sino amb el consens més gran i contundent que pugui ser, he d’agraïr al PP, als Ciutadans, al defensor del pueblo, i sobretot al Tribunal Constitucional la seva acció demostrativa de manca de sensibilitat i d’amor cap aquesta reserva índia anomenada Catalunya. Perquè amb els seus actes han despertat la consciència de molts catalans que s’han sentit menyspreats, humiliats i desesperançats per assolir un futur millor

Ha passat una setmana des de la sentència del Tribunal Constitucional contrària a l’Estatut de Catalunya, no en quantitat -això és obvi-, però sí en la qualitat d’aquelles qüestions que s’han reinterpretat o directament anul.lat.

Una ministra espanyola, el seu fill Miquel ja saludava les tropes a Afganistán sent encara un fetus

La sensació que em dóna, després d’haver refredat les primeres atzagaiades, és de batibull i desgavell. Batibull perquè tinc la sensació que malgrat la paraula unitat hagi estat la més emprada durant aquests set dies, tothom va a tres quarts de quinze, dient la seva i campi qui pugui. I desgavell, perquè et trobes des de gent que creies a un tarannar determinat canviant de jaqueta -Zapatero y Chacón-, fins a silencis sospitosos i gens recomanables, -Rajoy-. Sembla que aquesta sentència, arribada alhora amb la calor, ha deixat ments clarividents aclaparades per un sol, dit de passada, gens novedòs en els mesos que estem.

L’actitut dels socialistes centrals em sona a fugida endevant, d’aquells que estan tant superats  pels problemes en molts fronts i opten per una sortida endevant. No es pot aturar en el fet que Catalunya té més auto-govern que mai. és com si un hipotètic fill meu traguès sempre un 1′5 de nota mitja i un dia es presentès amb un 2. És lloable? En tot cas és per espavilar. Catalunya té una autonomia molt per sota dels lands alemanys o els cantons suïssos, per no parlar de les realitats de Gran Bretanya, , dels territoris danesos, o de les realitats de valons i flamencs a la malparada monarquia belga. Només petites mostres de quina és la veritable realitat a l’Europa de l’euro i la globalització.

El silenci res edificant del ciclista de los hilillos de plastelina, és molt més comprensible. Pretèn ser un polític hàbil però se li veu massa el llautó. Calla perquè encara té l’esperança de visitar el Majèstic i tornar a gaudir del recolçament d’una Convergéncia i Unió, massa tendra i massa acollonida per fer seu el pensament de la majoria dels catalans. On queda la famosa frase de Pujol: “-Qui s’han cregut que som nosaltres?”

I ara que cal fer?

11 de setembre de 1977 a Sant Boi, (Barcelona estava vetat), aquest ha de ser el veritable esperit el dia 10 de Juliol.

És clar, amb la ràbia i el desencoratjament no s’arriba enlloc. Ja he dit alguna vegada que s’haurien de prendre mesures que fessin reflexionar més enllà de casa nostra, perquè sinó semblem ploramiques avesats al xumet de quatre competències de res, i a dormir que demà tornarà a sortir el sol. Potser no és que nosaltres no acceptem Espanya (jo queda clar que no), sinó que Espanya no ens vol més, i tal vegada els referéndums s’haurien de fer a les castelles i les andalusies, i potser ens posariem d’acord amb un no-res.

En tot cas, és greu que quan més unió es necessita, els que han de ser capdavanters en la reivindicació s’emboliquin en quina pancarta ha d’anar davant el proper 10 de Juliol i si n’hi ha d’haver o no… Potser el que caldria és que els polítics, -President de la Generalitat inclòs-, es barregeixin amb el poble anònim i cridaner, i esdevinguessin les entitats socials i sindicals, quan més humils millor, qui fossin portada a premsa i televisió. Potser això faria adonar a la caverna mediàtica, que no estem per jocs ni tonteries.

Ja ha arribat. Per si algú ho dubtava, l’ilegítim Tribunal Cosntitucional s’ha carregat 14 articles de l’Estatut de Catalunya i mana que se’n reinterpretin uns altres 30, la quan cosa es converteix, sense cap mena de dubte, en l’expoli i el retall de llibertats més escandalòs des de l’època franquista. I això succeeix perquè Espanya és l’unic país que té una llei que permet al tribunal -sigui d’ofici o no-, anular les lleis que emanen dels Parlaments i referèndums, fets insòlits en les tradicionals democràcies europees. I això ve de quan al 1978, en una reforma adolescent, els feixistes que encara rondàven el Congrès dels Diputats van manar posar aques granet al cul, per evitar desmandaments de l’esquerra espanyola,en especial amb la legalització del Partit Comunista.

El cinisme maquiavèlic d’Alcia Sánchez Camacho no te límits. ja sabeu, la fi justifica els mitjans. I ara reclama l’acatament de la senténcia i bon vent i barca nova, quan el seu partit no va acceptar la voluntat del poble de Catalunya, perquè va en contra de la seva voluntat nacionalista espanyola i se’ls en fot la cultura, la llengua i el tarannar d’una NACIÓ, que ha estat sempre atacada des de temps ancestrals, tot i poder guadir d’una realitat molt més antiga que Espanya. Felip V torna a estar entre nosaltres, amb barba gallega i posat dramàtic.

El President Montilla ha estat impecable en les formes i en els continguts, (no soc sospitòs de ser socialista), però entenc que si només ens aturem en la visceral i llògica reacció d’avuí, tornarem a ser el poble oprimit, sense idioma ni història que preten la dreta d’aquest imperi anomenat Espanya. La propera manifestació no esdevindrà prou per fer-nos sentir. Cal un govern de concentració que prengui decisions serioses i determinants que radicalitzin les postures i deixin clar als tebis governants de Madrid, que a un poble no se’l calla amb una senténcia. Perquè el diàleg per reclamar els nostres drets, comença a esdevenir un diàleg de sords.

Una vegada més, la mort s’ha fet present al nostre entorn sense haver estat convidada. Sovint arriba quan estem de festa, quan menys se l’espera, i ho fa sense cap respecte a la seva antònima que es la vida. Ho fa de forma cruel, arrabasant èssers estimats, i fent mal fins al dolor extrem, aquell que esdevé quasi impossible de superar.

El meravellòs poble costener de Castelldefels

La verbena de Sant Joan és una vella tradició a les nostre terres, ha de veure amb el solstici d’estiu, on té les arrels des de temps ancestrals. Sempre ha estat una nit, històricament, amb accidents o petites tragèdies, -l’any passat, ningú ho recorda, un noi va ser assassinat a la sortida d’una discoteca de renom a la zona de Les Corts-. Però enguany ha estat la Tragèdia amb majúscules.

I ja hi som. Tots a la recerca dels culpables, tots buscant el mínim detall que faci denotar una fallida a l’altra banda. Que si la seguretat, que si els avisos, que di la bocina de l’Euromed, que si la poca capacitat del passadís per aglutinar les set-centes persones que van baixar… que si la inconsciéncia i temeritat dels ossats…

Dues consideracions: D’una banda crec que fóra bo que una vegada s’hagin identificat les víctimes, permetem que se les enterri en Pau i amb la solidaritat i acompanyament que cadascú hi posi. Al cap i a la fi, poca cosa més es pot  fer, i de no haver per part dels responsables una negligència flagrant, tot el que vingui es remoure la merda que no permetrà descansar els morts. Parlar de pasarel.les antigues tancades, d’excès de gent, de infraestructures no tornarà la vida al èssers estimats.

L’altre cosa que volia comentar. No puc evitar pensar que tot això és fruit dels temps que vivim. M’explico: Vivim temps difícils, condicionats per la cojuntura actual, on un ha de treballar molt per guanyar poc, on les hores de lleure són escasses. I quan un té un moment per gaudir, esclata com una mangrana disposat a friur d’una estona com si fos, (cruelment veritable en aquest cas), les darreres hores de la seva existéncia.

La paradoxa ha estat tan contundent, que aquells que van deixar el cotxe a casa com mana la llei gran, van trobar la mort en incomplir una d’aquelles normes petites a la que ningú fa cas. A aquest blog no trobareu imatges morboses ni dades esgarrifants, que alimentin la polèmica dels que volen carn i fetge, només un sentit i sinzer DESCANSEU EN PAU.