Perxertpassadespert

Entre Anatolia y Tracia, se extiende al final de los Balcanes un país de historia milenaria, que ha vivido y sufrido por el hecho de ser encrucijada de generaciones. Queriendo ser europea, aunque con trazas de Asia, buscando la ortodoxia de la cristiandad, aunque no abandonando jamás su identidad musulmana, y convertida quiera o no, en cola de rape, más que en cabeza de sardina (más pobre en paises de ricos que rica en paises de pobres), ha ido haciendo de su capa un sayo, y superando conflictos y avatares, que la han llevado  una democracia difícil, pero trabajada.

En la actualidad, Turquía es país de contrastes, abierto a los turistas y a la vez receloso con costumbres y tradiciones. Sus vaivenes (algunos históricos), han condicionado su integración en la vieja Europa, porqué no es lo mismo Ankara que Estambul, (donde muere el Mediterráneo de Serrat, nacido desde Algeciras), ni ser un tesoro bucólico, que mamar la realidad cotidiana del euro.

Sin embargo, paradójicamente, es país integrador de gente importante del deporte. Del deporte español, y más concretamente del fútbol. Rijkaard, valedor de la autogestión en el Barça, ha entrenado al Galatasaray, con su calma y su sueño. Güiza, eterna promesa del fútbol español, fue tema de los sálvames y decs respaldado por su santa y gadinata madre (de Jerez, eso sí), y machacado hasta el despiece por la otrora representante Nuria Bermúdez.

Ahora, Guti ha optado por seguir los pasos de ambos. Exportará el pim pam pim pam y hasta olvidará que Del Bosque sentó cátedra en el oriente Europeo. O no, quien sabe sí, condicionado por las características disciplinadas del país de acogida, sembrará sus mejores pases en el Beskitas, y las diez de la noche acompañará a los teletubbies turcos, sabiendo que dos millones y medio de euros anuales que entrarán religiosamente en su bolsillo, suponen mucha responsabilidad.

No creo que se corte ni un pelo, y menos con semejantes precedentes, ( y otros que he obviado). Aquí hemos perdido la gran parodia de Guti en Crackovia, al extremo Este de Europa hay fiesta a la turca, y pronto, en el distrito de Estambul que baña el Bósforo, el pim pam pim pam, será canto bizantino, con el que rezarán todos los feligreses.

1.100.000 persones segons els comptes més pessimistes, (perquè les 56.000 del diari EL MUNDO són del terreny de la ignorància i de la dreta caducada del porno Pedro J.), van sortir sota un sol infernal el passat dissabte dia 10, a manifestar-se en contra de la sentència del Tribunal Constitucional envers l’Estatut de Catalunya.

La manifestació de les "56.000 persones". Si no fos pel drama semblaria un acudit

Va ser una barreja de sorpresa i emoció. Primer perquè hi havia gent d’arreu del país, fins i tot de València i Perpinyà, de totes les edats, -des de mainada en cotxet fins senyors i senyores d’avançada edat. Donava la sensació que no era gent que haguès anat a manifestar-se perquè sí, més bé flotava a l’ambient un inconformisme mescla de frustració i incredulitat. No semblava gent avesada a aquestes mogudes, sinó homes i dónes que entenien que havia arribat l’hora de dir prou, i ser conseqüent amb aquesta paraula.

Em va sobtar els molts crits per la Independència, la gran quantitat d’estel.lades al vent, i les pancartes, -algunes ingenioses-. No ho esperava. Però potser, el poble català que majoritàriament volia una convivència amb Espanya, des del respecte i la cooperació, a la recerca d’un auto-govern basat en l’autonomisme o el federalisme, s’ha donat compte que el problema no és a casa sino més enllà. Espanya no acceptarà mai, en algunes qüestions, que Catalunya sigui o estigui al mateix nivell. I és clar, molts que optaven per la reforma, davant la negativa, prefereixen la ruptura. Perquè el desenvolupament d’un sentiment no te aturador, encara que hi hagi insults i paraules malsonants envers nosaltres, de vegades a nivell individual, que lluny d’acollonir-nos ens dóna la raó si hi posem unitat i seny. No aniria malament que d’una vegada per totes així fóra.

Quan a Espanya hom s’omple la boca de la paraula Constitució, -hi ha una màxima jurídica que diu que l’esperit de la llei està en la seva flexibilitat i en la interpretació àmplia del seu contingut-, jo vull recordar que la restitució dels drets catalans personificada en el retorn de l’exili del President Tarradelles fou previ a la Constitució del 6 de Desembre de 1978, refrendada pel poble espanyol a les urnes. Què haguès passat aleshores si qualsevol tribunal haguès llençat per terra la voluntat d’un país? Doncs que encara estariem sota els hereus del franquisme, -que n’hi havia i encara en queden-. El silogisme no esdevindrà perfecte, però el sentiment aquí és el mateix.

Doncs això, jo que vull la Independència del meu país, però no a qualsevol preu sino amb el consens més gran i contundent que pugui ser, he d’agraïr al PP, als Ciutadans, al defensor del pueblo, i sobretot al Tribunal Constitucional la seva acció demostrativa de manca de sensibilitat i d’amor cap aquesta reserva índia anomenada Catalunya. Perquè amb els seus actes han despertat la consciència de molts catalans que s’han sentit menyspreats, humiliats i desesperançats per assolir un futur millor

Ha passat una setmana des de la sentència del Tribunal Constitucional contrària a l’Estatut de Catalunya, no en quantitat -això és obvi-, però sí en la qualitat d’aquelles qüestions que s’han reinterpretat o directament anul.lat.

Una ministra espanyola, el seu fill Miquel ja saludava les tropes a Afganistán sent encara un fetus

La sensació que em dóna, després d’haver refredat les primeres atzagaiades, és de batibull i desgavell. Batibull perquè tinc la sensació que malgrat la paraula unitat hagi estat la més emprada durant aquests set dies, tothom va a tres quarts de quinze, dient la seva i campi qui pugui. I desgavell, perquè et trobes des de gent que creies a un tarannar determinat canviant de jaqueta -Zapatero y Chacón-, fins a silencis sospitosos i gens recomanables, -Rajoy-. Sembla que aquesta sentència, arribada alhora amb la calor, ha deixat ments clarividents aclaparades per un sol, dit de passada, gens novedòs en els mesos que estem.

L’actitut dels socialistes centrals em sona a fugida endevant, d’aquells que estan tant superats  pels problemes en molts fronts i opten per una sortida endevant. No es pot aturar en el fet que Catalunya té més auto-govern que mai. és com si un hipotètic fill meu traguès sempre un 1′5 de nota mitja i un dia es presentès amb un 2. És lloable? En tot cas és per espavilar. Catalunya té una autonomia molt per sota dels lands alemanys o els cantons suïssos, per no parlar de les realitats de Gran Bretanya, , dels territoris danesos, o de les realitats de valons i flamencs a la malparada monarquia belga. Només petites mostres de quina és la veritable realitat a l’Europa de l’euro i la globalització.

El silenci res edificant del ciclista de los hilillos de plastelina, és molt més comprensible. Pretèn ser un polític hàbil però se li veu massa el llautó. Calla perquè encara té l’esperança de visitar el Majèstic i tornar a gaudir del recolçament d’una Convergéncia i Unió, massa tendra i massa acollonida per fer seu el pensament de la majoria dels catalans. On queda la famosa frase de Pujol: “-Qui s’han cregut que som nosaltres?”

I ara que cal fer?

11 de setembre de 1977 a Sant Boi, (Barcelona estava vetat), aquest ha de ser el veritable esperit el dia 10 de Juliol.

És clar, amb la ràbia i el desencoratjament no s’arriba enlloc. Ja he dit alguna vegada que s’haurien de prendre mesures que fessin reflexionar més enllà de casa nostra, perquè sinó semblem ploramiques avesats al xumet de quatre competències de res, i a dormir que demà tornarà a sortir el sol. Potser no és que nosaltres no acceptem Espanya (jo queda clar que no), sinó que Espanya no ens vol més, i tal vegada els referéndums s’haurien de fer a les castelles i les andalusies, i potser ens posariem d’acord amb un no-res.

En tot cas, és greu que quan més unió es necessita, els que han de ser capdavanters en la reivindicació s’emboliquin en quina pancarta ha d’anar davant el proper 10 de Juliol i si n’hi ha d’haver o no… Potser el que caldria és que els polítics, -President de la Generalitat inclòs-, es barregeixin amb el poble anònim i cridaner, i esdevinguessin les entitats socials i sindicals, quan més humils millor, qui fossin portada a premsa i televisió. Potser això faria adonar a la caverna mediàtica, que no estem per jocs ni tonteries.

Ja ha arribat. Per si algú ho dubtava, l’ilegítim Tribunal Cosntitucional s’ha carregat 14 articles de l’Estatut de Catalunya i mana que se’n reinterpretin uns altres 30, la quan cosa es converteix, sense cap mena de dubte, en l’expoli i el retall de llibertats més escandalòs des de l’època franquista. I això succeeix perquè Espanya és l’unic país que té una llei que permet al tribunal -sigui d’ofici o no-, anular les lleis que emanen dels Parlaments i referèndums, fets insòlits en les tradicionals democràcies europees. I això ve de quan al 1978, en una reforma adolescent, els feixistes que encara rondàven el Congrès dels Diputats van manar posar aques granet al cul, per evitar desmandaments de l’esquerra espanyola,en especial amb la legalització del Partit Comunista.

El cinisme maquiavèlic d’Alcia Sánchez Camacho no te límits. ja sabeu, la fi justifica els mitjans. I ara reclama l’acatament de la senténcia i bon vent i barca nova, quan el seu partit no va acceptar la voluntat del poble de Catalunya, perquè va en contra de la seva voluntat nacionalista espanyola i se’ls en fot la cultura, la llengua i el tarannar d’una NACIÓ, que ha estat sempre atacada des de temps ancestrals, tot i poder guadir d’una realitat molt més antiga que Espanya. Felip V torna a estar entre nosaltres, amb barba gallega i posat dramàtic.

El President Montilla ha estat impecable en les formes i en els continguts, (no soc sospitòs de ser socialista), però entenc que si només ens aturem en la visceral i llògica reacció d’avuí, tornarem a ser el poble oprimit, sense idioma ni història que preten la dreta d’aquest imperi anomenat Espanya. La propera manifestació no esdevindrà prou per fer-nos sentir. Cal un govern de concentració que prengui decisions serioses i determinants que radicalitzin les postures i deixin clar als tebis governants de Madrid, que a un poble no se’l calla amb una senténcia. Perquè el diàleg per reclamar els nostres drets, comença a esdevenir un diàleg de sords.