1.100.000 persones segons els comptes més pessimistes, (perquè les 56.000 del diari EL MUNDO són del terreny de la ignorància i de la dreta caducada del porno Pedro J.), van sortir sota un sol infernal el passat dissabte dia 10, a manifestar-se en contra de la sentència del Tribunal Constitucional envers l’Estatut de Catalunya.
La manifestació de les "56.000 persones". Si no fos pel drama semblaria un acudit
Va ser una barreja de sorpresa i emoció. Primer perquè hi havia gent d’arreu del país, fins i tot de València i Perpinyà, de totes les edats, -des de mainada en cotxet fins senyors i senyores d’avançada edat. Donava la sensació que no era gent que haguès anat a manifestar-se perquè sí, més bé flotava a l’ambient un inconformisme mescla de frustració i incredulitat. No semblava gent avesada a aquestes mogudes, sinó homes i dónes que entenien que havia arribat l’hora de dir prou, i ser conseqüent amb aquesta paraula.
Em va sobtar els molts crits per la Independència, la gran quantitat d’estel.lades al vent, i les pancartes, -algunes ingenioses-. No ho esperava. Però potser, el poble català que majoritàriament volia una convivència amb Espanya, des del respecte i la cooperació, a la recerca d’un auto-govern basat en l’autonomisme o el federalisme, s’ha donat compte que el problema no és a casa sino més enllà. Espanya no acceptarà mai, en algunes qüestions, que Catalunya sigui o estigui al mateix nivell. I és clar, molts que optaven per la reforma, davant la negativa, prefereixen la ruptura. Perquè el desenvolupament d’un sentiment no te aturador, encara que hi hagi insults i paraules malsonants envers nosaltres, de vegades a nivell individual, que lluny d’acollonir-nos ens dóna la raó si hi posem unitat i seny. No aniria malament que d’una vegada per totes així fóra.
Quan a Espanya hom s’omple la boca de la paraula Constitució, -hi ha una màxima jurídica que diu que l’esperit de la llei està en la seva flexibilitat i en la interpretació àmplia del seu contingut-, jo vull recordar que la restitució dels drets catalans personificada en el retorn de l’exili del President Tarradelles fou previ a la Constitució del 6 de Desembre de 1978, refrendada pel poble espanyol a les urnes. Què haguès passat aleshores si qualsevol tribunal haguès llençat per terra la voluntat d’un país? Doncs que encara estariem sota els hereus del franquisme, -que n’hi havia i encara en queden-. El silogisme no esdevindrà perfecte, però el sentiment aquí és el mateix.
Doncs això, jo que vull la Independència del meu país, però no a qualsevol preu sino amb el consens més gran i contundent que pugui ser, he d’agraïr al PP, als Ciutadans, al defensor del pueblo, i sobretot al Tribunal Constitucional la seva acció demostrativa de manca de sensibilitat i d’amor cap aquesta reserva índia anomenada Catalunya. Perquè amb els seus actes han despertat la consciència de molts catalans que s’han sentit menyspreats, humiliats i desesperançats per assolir un futur millor
Etiquetas: Noticies i events
Ostres ara sí que me n’he assabentat de tot plegat.
Aquell dia vaig esmorzar un plat de llenties i em pensava que consistia en que quan cridessis: “PRESSIIIIIIIIIIIIIING!!!!!!”, tot Catalunya sortís al carrer.
Al final la culpa sempre és del PP
Home jo no sé de qui és la culpa, meva queda clar que no!! El dia de les llenties va ser un dels més emocionants que recordem tots!! jaja.