Ha passat una setmana des de la sentència del Tribunal Constitucional contrària a l’Estatut de Catalunya, no en quantitat -això és obvi-, però sí en la qualitat d’aquelles qüestions que s’han reinterpretat o directament anul.lat.
Una ministra espanyola, el seu fill Miquel ja saludava les tropes a Afganistán sent encara un fetus
La sensació que em dóna, després d’haver refredat les primeres atzagaiades, és de batibull i desgavell. Batibull perquè tinc la sensació que malgrat la paraula unitat hagi estat la més emprada durant aquests set dies, tothom va a tres quarts de quinze, dient la seva i campi qui pugui. I desgavell, perquè et trobes des de gent que creies a un tarannar determinat canviant de jaqueta -Zapatero y Chacón-, fins a silencis sospitosos i gens recomanables, -Rajoy-. Sembla que aquesta sentència, arribada alhora amb la calor, ha deixat ments clarividents aclaparades per un sol, dit de passada, gens novedòs en els mesos que estem.
L’actitut dels socialistes centrals em sona a fugida endevant, d’aquells que estan tant superats pels problemes en molts fronts i opten per una sortida endevant. No es pot aturar en el fet que Catalunya té més auto-govern que mai. és com si un hipotètic fill meu traguès sempre un 1′5 de nota mitja i un dia es presentès amb un 2. És lloable? En tot cas és per espavilar. Catalunya té una autonomia molt per sota dels lands alemanys o els cantons suïssos, per no parlar de les realitats de Gran Bretanya, , dels territoris danesos, o de les realitats de valons i flamencs a la malparada monarquia belga. Només petites mostres de quina és la veritable realitat a l’Europa de l’euro i la globalització.
El silenci res edificant del ciclista de los hilillos de plastelina, és molt més comprensible. Pretèn ser un polític hàbil però se li veu massa el llautó. Calla perquè encara té l’esperança de visitar el Majèstic i tornar a gaudir del recolçament d’una Convergéncia i Unió, massa tendra i massa acollonida per fer seu el pensament de la majoria dels catalans. On queda la famosa frase de Pujol: “-Qui s’han cregut que som nosaltres?”
I ara que cal fer?
11 de setembre de 1977 a Sant Boi, (Barcelona estava vetat), aquest ha de ser el veritable esperit el dia 10 de Juliol.
És clar, amb la ràbia i el desencoratjament no s’arriba enlloc. Ja he dit alguna vegada que s’haurien de prendre mesures que fessin reflexionar més enllà de casa nostra, perquè sinó semblem ploramiques avesats al xumet de quatre competències de res, i a dormir que demà tornarà a sortir el sol. Potser no és que nosaltres no acceptem Espanya (jo queda clar que no), sinó que Espanya no ens vol més, i tal vegada els referéndums s’haurien de fer a les castelles i les andalusies, i potser ens posariem d’acord amb un no-res.
En tot cas, és greu que quan més unió es necessita, els que han de ser capdavanters en la reivindicació s’emboliquin en quina pancarta ha d’anar davant el proper 10 de Juliol i si n’hi ha d’haver o no… Potser el que caldria és que els polítics, -President de la Generalitat inclòs-, es barregeixin amb el poble anònim i cridaner, i esdevinguessin les entitats socials i sindicals, quan més humils millor, qui fossin portada a premsa i televisió. Potser això faria adonar a la caverna mediàtica, que no estem per jocs ni tonteries.
Etiquetas: Noticies i events