-Mare m’en vaig al ball… Que són festes!!
-Bé Maria… ja hau tret l’abono?
-Sí Mare…
-Bé… Avisa’m quan aplegos… que fins que no estaràs ací, no dormiré.
-Mare… t’apaix? Que ja tinc vint anys!!
-… Vint anys no són res xiqüela o poden ser molts!! Tu sabràs, demà a les set te vull repicant!!
_____________________________________________________________________________
La xiqueta Maria, veient la llum
Maria va néixer , com tot el que envolta la nostra Esglèsia. fruit dels folls joves, que van tenir clar que mirant el campanar, des del Tossal, no tenia sentit una espadanya buida i òrfe de repicó. Era 1990, aquell 17 de Juliol, masacrat de sol torrat i de calor pròpia del temps, tots estàvem pendents del part de la xiqueta més esperada pel poble.
Abel Portilla, va ser el comadrón que va preparar tot el que calia. Lluny de draps
El foc de Maria, que ens motiva a tots
calents o de quiròfans tècnics, va treballar a la terra profana i santa a la vegada, fang i totxos i palla que li serví de massa. A un costat el bronzo, a l’altre el fum, forat cap ací, i un altre cap allà… Maria havia de néixer com cal. La cendra disolta en aigua, seria el primer bolquer que la xiqueta trobara…
No hi havia medalles per la seva roba, crua i ferrosa, i alhora ferma i reclosa. La xiqueta portaria grabada en cera, el seu nom, dia i on va ser parida. Alguns àngels i festius i ornaments de Mare de Déu, l’acompanyarien sabent-se humil, i definitiva, com ho fou Nostre Senyor Jesucrist.
Maria, camí del bressol, en dormir ella, van dormir en Pau, tots els xertolins
Potser va ser el part més dur que la terra -forn y llenya, calor i suor-, mai hagi donat. També va ser el plor més esperat en terra ferma. El dia 7 d’agost, quan el sol començava a disoldre’s més enllà del Regall, el foc va començar a xispejar. Ningú va permetre que s’apaguès la flama de la ilusió. L’endemà, passat el toc d’albada, va caler un ajut , una petita dilatació. Encara costava, però per fi, Maria, va irromple en plors. Va plorar, mentre molts xertolins ploraven. Va esclatar mentre a “Ca Miguel” li tallaven i li arreglaven el melic.
Va pesar 620 kilos. Els xertolins, amorosos com sempre, -ara li poso un bolquer, ara et dono la pipona-, la van acaronar estirant corda, al bressol de l’espadanya… El ding dong ja no es podia aturar.
———————————————————————————————————————————————-
-Maria no faigues tard, que ja tens vint anys… però encara ets una xiqueta…
Hola Xavi, com sempre un plaer llegir els teus relats. Però aquest, als que hem estat (i estem) vinculats a l´Esglesia Vella, ens sembla més emotiu.
Jo recordo molt bé aquesta nit, ja que va ser la primera que ton padrí ens va deixar (a Raquel i a mi) tota la nit sense dormir.
Un bes molt fort i ens vorem si no passa res el dia 20.
Rosa
No sabia eixa anècdota. La majoria de gent la primera nit en blanc és als xofers hehehe. M’alegro que t’hagi agradat. Doncs si, el vint tindrem el plaer d’ajuntar-mos. Besets.
Jo també tinc 20 anys menys en eixa foto…… Mare meua, si estic igualet, je, je, je.
Ja son molt d’anys i moltes anecdotes, pero esta pot ser siga la que mes recordaré. La construcció i fundició TRADICIONAL en terres de XERT de la campana MARIA era algo nou per a tots. Jo vaig tindre la sort de estar en Abel de principi a fi. Inolvidable.
Cal remarcar que esta no va ser LA PRIMERA VOLTA que se va fondre en Espanya una campana just en el lloc on se va a instalar.
Per cert, felicitats als vinarocencs per la fundició NO TRADICIONAL de les seues dos campanes noves. Tampoc es “la primera vez en España que fundían dos campanas justo en el lugar donde se van a instalar” com afirmaven; pero ni ha que felicitarlos per este i per tots els actes del IV centenari de la arribada de la reliquia.
Encara que esta fundició vinaroçenca no se pot nomenar tradicional, tampoc ha segut feta per campaners espanyols, ni ha segut feta en un forn construit a ma, ni en uns moles construits a ma, com es va fer a Xert ara fa vint anys. Pero també ni ha que dir que la construcción TRADICIONAL de la campana MARIA a XERT tampoc va ser la primera. Ja s’havia fet amb anterioritat a La Rioja y a Segorbe. Cada cosa al seu puesto.
Adeu Xavi…… i no paros mai.
http://campaners.com/php/textos.php?text=655
.. i lo que se xala de ferla voltar a Maria ..
Bonica entrada.
Podries enviar-la a l’ajuntament per a que la posaren al llibret de festes del 2010 ^_^
Ho tindré en compte, tot i que espero que d’ací a festes les muses tornon a visitar-me i fer més cosetes. Salut creador
Ja tens raó ja, ho enviarem a Vinarós News, que sempre m’han tractat molt bé. Salut
La llástima es que no s´haja conservat el forn on es va “coure” a Maria. A lo millor ara seria un bon reclam, explicar en panells informatius com es va fer la campana….
Pero bueno, es una cosa mes que tenim que lamentar….
Saludets a tots!!!!
Tens raó, Ali.
Pero ni ha que tindre en compte que els terrenys on se va fer el forn eren “prestats” i despres debien continuar produint ameles per als amos.
Ademés, el forn, per les seues caracteristiques (fang, palla, etc..) no hauria soportat les inclemencies i ja no existiria.
La idea dels panels explicatius es algo que tenim pensat per al estiu, conmemorant els 20 anys de la CONSTRUCCIÓ TRADICIONAL de la CAMPANA MARIA.
Besitos.
Aquellos maravillosos años…. Quins records !
Doncs sí, aquell juliol jo en vaig complir 25, estava a la flor de la vida jejeje. I aquell mateix any va ser el que vaig fer el bando a l’orquestra perque llevaren tots els cotxes de la plaça per muntar en ser demà els cadafals i a les 9.30 del matí van venir a despertar-me perquè només quedava el meu cotxe. U IBIZA BLANC matrícula B-0061-HT. No vaig passar la nit a base d’aigüetes precisament. jajaja.