- Aquests homes van arribar tant amunt… que res va ser igual en tornar a la terra
Una reflexió inédita. De vegades la vida ens porta a vivéncies que ens poden semblar extremes. Quan hom creu que ho ha assolit tot a la vida, i que res li queda per descobrir, aterra a la realitat de que res no queda, o potser queda molt encara. Així, sembla que els qui van fer seva la Lluna conquerirnt-la com si res, -Amstrong, Aldrin i Collins-, van trobar-se trasbalsats, quan en retornar a la crua i palpable realitat quotidiana, van quedar mancats d’il.lusions i d’objectius, de projectes i futurs… al cap i a la fi havien arribat més enllà de qualsevol èsser humà.
Això els va portar -a un més que a uns altres-, a la buidor de saber que més enllà de l’èxit, venia la costa capavall. La caiguda lliure fins al sot del que res no espera quan tot ho té. Traduït en patologies d’avuí, depresions o disfuncions psicològiques que trasbalsen la habitual serenor de la ment. El ser el més gran sense poder tornar a ser el més petit.
- Pep Guardiola, èsser humà? O Déu que plora?
Canvio de feixa, -que diria el gran Ballarín, mossen i mestre.- Dissabte, de refiló (quasi per casualitat), vaig poder veure i emocionar-me amb els plors de Pep Guardiola, home de seny, lliurat sense condició al seu treball, professional, humil sensat i ponderat, déu dels deus culers i fill dels aprenentatges més treballats. Pep plorava, desprès de tants triomfs, potser perquè no sap què li queda al món que l’emocioni.
Potser perquè ha de sentir-se presionat a l’hora de buscar arguments que atïi al grup, perquè si s’ha aconseguit tot -visca el Barça-, que ens pot quedar? Com es motiva a un grup que té tot l’univers als seus peus. Com fem de gent milionaria, sobrada, plena i adorada, gent que segueixi lluitant per triomfar?
Potser caldrà posar-los prop nostre, i que sàpiguen que seguirem admirant-los i lluitant dia a dia, perquè avuí -si més no-, no ens ha tocat la grossa de la Loteria. Jo ja hi jugava, sí. L’any que ve, recordaré a Julián Segarra Esbrí -destilator-, que compri… Que si no comprem petites il.lusions i no som llavors del més senzill, que ens pot quedar?
Bon Nadal a tots!!
Etiquetas: Reflexions i pensaments
En el sorteig de Nadal, al amics favoritos els ha tocat el premit de disfrutar d’una copa de conyac SEGARRA treta directament del barríl.
O preferixes misteleta?.
Bon Nadal i millor Any Nou.
NO NO NOOOOOOOOOO.. deixa’t de mistel.letes, que sense fer-li cap menoscab, Déu m’en guard, no tenen mes que servir humilment al conyac que ofereixes.
Lamento no poder estar per gaudir-ne… La vostra casa i els record de DON JULIAN, estan presents a casa meua… saps? Fa un parell d’anys, a ple mes d’Abril va caure una tromba d’aigua es dissabte impresionant, vaig sortir amb lo cotxe, de casa Paco Segura (insegur) d’arribar a casa. Lo seu cosí Àngel Tequero venia al cotxe amb mi. Vàrem trobar casa seua, deixant-lo al carreronet.
Va ser la primera vegada que Sant Marc s’afegí al Nadal… Perquè amb l’aigua per damunt les aceres, sense que la tecnologia del cotxe permetès res, vaig trobar un cantonet… “El paseo!”
Una furgoneta gris, amb els colors confosos per la tempesta, però amb la silueta inconfundible i familiar, i les lletres de SEGARRA em va ajudar a donar la volta i guanyar al pany de la meua casa.
No tragues mai el tanque de davant de casa, aquell dia va ser L’ESTRELLA DE BETLEM.