Avuí la memòria s’omple de vivències. sovint no soc capaç de recordar que he dinat quan arriba capvespre, i en canvi els detalls de la infantesa es fan presents amb força quan menys ho espero.
Estava sentint la cancó de Serrat, Temps era temps, que van sortir de l’ou, i he evocat de sobte els juliols a Xert, quan els meus dotze anys bullien a l’espera d’una adolescéncia propera. Els meus pares, lluitadors i sempre a la recerca del millor pels seus fills, em deixaven amb els güelos” un parell de mesos, mentre passaven el mes, un guanyant les garrofes i ella cuidant el mano, prim i llargerut com a bon torrero.
Xert esdevenia rutina, però a la vegada cercava empapar-me de cada moment que vivia. Les nou era una bona hora per llevar-se. Got de llet i cola-cao (que jo crec que ha existit sempre), una madalena i al repas. Un any (dels primers, va ser a ca Barrera amb Rosita, uns altres amb Carmensita, i recordo un de molt concret amb Vicent de Perfecto, que sempre ha tingut cara de profe serio, vull dir, que ja semblava que estàvem a l’Institut.
(Un dels anys de Carmensita, mon pare, que sempre ha estat home de detalls, li va regalar un canari. Era el dissabte que haviem arribat al poble. En dilluns, començant les classes, la mestra em va dir que suggerís un nom per la bestiola, i jo vaig dir -Cirili!! En homenatge a un acudit d’Eugenio que algún dia contaré. Juan Jesús de Cartutxo es va petar de riure, i així va quedar batejat).
Les onze suposaven l’alliberament. Les bicicletes escurçaven el camí fins al carreró. I calçotets i pantalons ben plegadets, i banyador camí de la piscina, que tota l’adrenalina acumulada a classe calia submergir-la a l’aigua. Però només fins a la una, que aleshores era el punt consagrat per dinar. I no facis tard, o t’anirà l’espardenya!!
Algun dels caps de setmana, -quan podien-, venien els pares de visita. Lo pare em portava el diari DICEN, ya desparegut, on sortien les darreres novetats del meu Barça. Recordo un dissabte especial, quan en arribar em van preguntar on anava i vaig respondre que a jugar. Lo pare, obrint el maletero del seu primer cotxe, un R-5 groc, matrícula SS-7470-E em va preguntar: “-I amb això no vols jugar?” Una bicicleta BH blava que per mi va ser com si m’haguès portat el darrer model de Porsche!!
Potser el pitjor moment era desprès de dinar. La migdiada era un suplici insufrible. Amb les pneurones amb ganes de petar, i jo al llit. I no t’has de moure gens o hi haurà sagramental. La darrera mitja hora d’aquella tortura acabava vencent-me, o espavilat al màxim..
“-Ves al pa i porta mitja dotzena de prims” I a creure. Aquell dia els prims estarien blanets, tot i que de més major vaig preferir els de matafaluga. Bicicleta i a ca la tia Maria Vicenta (avuí la incomparable peixeteria de Tomàs), i cap a casa. Una vegada el prim obert, era susceptible que hi entrès de tot, des d’una presa de sucedani de xocolata (de la que venia el Coixo, baix la Cooperativa), fins un trosset de codonyat, una mica de Nocilla, o fins i tot un bon raig de llet condensada, que això si que ha de ser un escándol per metges i dietistes!! Però, important, la güela mos deixava triar.
Jo crec que el berernar me’l bevia més que engolir-me’l. Perqué frissava per tornar a correr amb la bicicleta pels carrers i camins del terme. El meu bon amic Miguel Àngel em va ensenyar raconets i atalls, i la majoria de coses que he après del poble. Corriem cap al Mas d’en Sanç, o als Plaxovers, o camí del cementeri fins al Regall, i algun dia que ens sentiem atrevits, arribavem a la Venta, arriscant que qualsevol sorier xarrès a casa nostra les nostres fetxories. Si alguna vegada plovia, tardàvem poc en agafar les xarxes verdes i anar cap al seu bancal, desoïnt la veu de son pare que amb certesa ens deia: “-Xics, al Juliol, ni dona ni cargol” Miguel Àngel, ja aleshores, descarregava sacs de ciment, i aparcava el camió com si haguera nascut per l’ofici.
Les nou sonàven al campanar, i tot i haver un cert marge, molt més tolerant que a migdia, calia rentar mans i a sopar. A casa de vegades sent només tres, hi havia tres sopars diferents, perquè no erem rics, però tampoc faltava res que ens vinguès de gust. En acabar a la fresca, a escoltar l’òliba de la que tant he parlat, i als vells del carrer que encara tinc presents com si fóra ahir. Temps era temps. No tornaran ni han de tornar, però em pregunto si n’hi hauran de millors.
