-Mare m’en vaig al ball… Que són festes!!
-Bé Maria… ja hau tret l’abono?
-Sí Mare…
-Bé… Avisa’m quan aplegos… que fins que no estaràs ací, no dormiré.
-Mare… t’apaix? Que ja tinc vint anys!!
-… Vint anys no són res xiqüela o poden ser molts!! Tu sabràs, demà a les set te vull repicant!!
_____________________________________________________________________________

La xiqueta Maria, veient la llum
Maria va néixer , com tot el que envolta la nostra Esglèsia. fruit dels folls joves, que van tenir clar que mirant el campanar, des del Tossal, no tenia sentit una espadanya buida i òrfe de repicó. Era 1990, aquell 17 de Juliol, masacrat de sol torrat i de calor pròpia del temps, tots estàvem pendents del part de la xiqueta més esperada pel poble.
Abel Portilla, va ser el comadrón que va preparar tot el que calia. Lluny de draps

El foc de Maria, que ens motiva a tots
calents o de quiròfans tècnics, va treballar a la terra profana i santa a la vegada, fang i totxos i palla que li serví de massa. A un costat el bronzo, a l’altre el fum, forat cap ací, i un altre cap allà… Maria havia de néixer com cal. La cendra disolta en aigua, seria el primer bolquer que la xiqueta trobara…
No hi havia medalles per la seva roba, crua i ferrosa, i alhora ferma i reclosa. La xiqueta portaria grabada en cera, el seu nom, dia i on va ser parida. Alguns àngels i festius i ornaments de Mare de Déu, l’acompanyarien sabent-se humil, i definitiva, com ho fou Nostre Senyor Jesucrist.

Maria, camí del bressol, en dormir ella, van dormir en Pau, tots els xertolins
Potser va ser el part més dur que la terra -forn y llenya, calor i suor-, mai hagi donat. També va ser el plor més esperat en terra ferma. El dia 7 d’agost, quan el sol començava a disoldre’s més enllà del Regall, el foc va començar a xispejar. Ningú va permetre que s’apaguès la flama de la ilusió. L’endemà, passat el toc d’albada, va caler un ajut , una petita dilatació. Encara costava, però per fi, Maria, va irromple en plors. Va plorar, mentre molts xertolins ploraven. Va esclatar mentre a “Ca Miguel” li tallaven i li arreglaven el melic.
Va pesar 620 kilos. Els xertolins, amorosos com sempre, -ara li poso un bolquer, ara et dono la pipona-, la van acaronar estirant corda, al bressol de l’espadanya… El ding dong ja no es podia aturar.
———————————————————————————————————————————————-
-Maria no faigues tard, que ja tens vint anys… però encara ets una xiqueta…



